Partitures $36.75

Original

Pieces for Violoncello & Piano. Gabriel Faure. Cello Solo sheet music.

Traducció

Peces per Violoncel. Gabriel Faure. Full Cello Només música.

Original

Pieces for Violoncello & Piano composed by Gabriel Faure. 1845-1924. For Cello, Piano. Sheet Music. Published by Edition Peters. PE.P09570. Concluding Remarks. Gabriel Faure. 1845-1924. is one of the most significant French composers of the second half of the 19th and the beginning of the 20th century. His main work consists of piano, vocal and chamber music compositions. Gabriel Faure was trained in Paris, at the Louis Niedermeyer School of Church Music, his teachers being Niedermeyer and Camille Saint-Saens, became choir-master. 1877. and subsequently organist at the Madeleine. 1896-1905. He took charge, in 1896, of a composition class at the Paris Conservatory and was its Director from 1905-1920. Among his pupils were Maurice Ravel, Charles Koechlin, Florent Schmitt, Roger Ducasse and Nadia Boulanger. The foundation of the Societe Nationale de Musique by Saint Saens and Bussine in 1871 encouraged Faure to write chamber music. Together with Saint-Saens, Edouard Lalo and Cesar Franck, he took part in the revival of French chamber music. Faure always showed a predilection for the Violoncello. Apart from the two fine Sonatas, Op. 109 and 117 which he composed towards the end of his life, the special position that he assigned to that instrument in his chamber music compositions mail be seen, for example, in ti-12 adagio of the first Piano Quartet, Op. 15, at the beginning and in the andante of the Piano Trio, Op. 120, and in the finale of the String Quartet, Op. 121. the significant function of the cello however, should also be stressed in connection with his orchestral compositions. This specific feature might be explained by his training as organist and performer of church music. the cello also functions as an organ pedal. , but it is known that the composer bad a particular preference for the basses in his harmony. "Come on, basses. " was one of his frequent utterances. It is therefore not surprising that Faure should have composed various short works in the course of his life which may he regarded as precursors of the two later sonatas of his maturity. The first of these shorter compositions is the famous Eleie, Op. 24. This was probably the work first performed on June 21st, 1880 in Saint-Saens' salon of which Faure wrote to his publisher, Julien Hamelle. "my cello piece had an excellent reception", adding. "it greatly encourages me to make it into a complete sonata". This sonata project explains the wealth of content and the A-B-A-form of the work. but the cello sonata was not completed. The work was first printed in 1883 with a dedication to Jules Loeb, professor of cello at the Paris Conservatory, who gave the first public performance on December 15th, 1883 at the Societe Nationale de Musique. In 1895 Faure made a version with orchestral accompaniment. As soon as it was published, the Elegie was so successful that Hamelle immediately ordered a new work, intended as a virtuoso pendant to the Elegie. Faure set about composing the piece with little enthusiasm. the new work was mentioned in a contract dated September 25th, 1884, but its publication was delayed for a long time since the composer had a quarrel with the publisher concerning the title. It is known that Faure preferred abstract titles without extra-musical connotations. This, however, was of no concern to the publisher, who knew the preference of the public for visual titles. Faure insisted on the plain title Piece for Violoncello, whereas Hamelle for his part proposed Libellules. dragonflies. , a title which was also mentioned in the contract. Fourteen years passed before the composer unwillingly consented to the title Papillon. butterfly. , which he diskliked intensely. He at least succeeded in retaining Piece for Violoncello, Op. 77 as sub-title. This eloquent and light composition also met with wide response among cellists, although its musical interest is somewhat limited. By 1898, the year of its belated publication, it scarcely correspondend in style with Faure's works of this period, which is characterised by works as the 7th Nocturne, Op. 74 and the incidental music of Pelleas et Melisande, Op. 80. The great passionate phrase of the second theme is in fact much closer to the 4th Nocturne, Op. 36. 1884. , composed during the same period. In 1893 Faure was commissioned to write incidental music for Moliere's Le Bourgeois Gentilhomme, and for this he composed the Sicilienne for small orchestra, the posthumously published Serenade for voice and, it would seem, a Menuet for small orchestra which remains unpublished. The project, apparently, was not realised, but Faure was clearly pleased with the Sicilienne, since he used it again in 1898 for his incidental music to Maurice Maeterlinck's Pelleas et Melisande on the occasion of the first performance in London, where it introduced the second act. scene by the well. In the same year, it was published separatly in a version for cello and piano by Metzler & Co. in London and, simultaneously, by Hamelle in Paris. It is dedicated to the British cellist William Henry Squire, who recorded it in 1925. As for the orchestral version of this wellknown piece, it was omitted when Faure compiled a symphonic suite from the Pelleas music, which appeared in 1901. but at the express request of the composer it was printed in 1909 and included in the Suite, Op. 80. The Romance in A, Op. 69 should not be confused with the transcription for cello. also in A. of the third Romance sans Paroles, Op. 17. A flat in the original piano version. This Romance, Op. 69 is one of the best of Faure's compositions for cello. It was probably written in 1894, a year in which many of Faure's master works were created. the cycle of the songs La Bonne Chanson, Op. 61, the 6tb Nocturne, Op. 63, the 5tb Barcarolle, Op. 70 and the songs Soir and Prison, Op. 83 were all composed during that year. The Romance in A begins and ends in a Brahmsian chiaroscuro which suddenly flares up und then unfolds in a long and flexible phrase accompanied by surging piano arpeggios. Its exhaustable lyricism has something of the passionate Elan of La Bonne Chanson, Faure performed it for the first time in Geneva on November 14th, 1894, with Adolf Rehberg. The work is dedicated to the cellist Jules Griset, who used to arrange chamber music and oral concerts at his home. Chabrier wrote his Ode to Music for him. The autograph, it may be noted, in inscribed Andante and Op. 63. It was transcribed by Faure into a version for cello and organ which was never published. The last of the short pieces for cello is the Serenade, Op. 98, composed for the young Pablo Casals, who had become acquainted with , Faure as early as 1901, the year of his Paris debut, when he played the P-Mgie with the composer conducting. The Serenade was published in 1908 by Heugel. this composition reveals the unusual care with which Faure composed even the smallest of his works. exceptionally for Faure, it is full of humour and fantasy, with ornaments reminiscent of the harpsichord music of the 18th century. Yet this Serenade is by no means a mere pastiche. it is harmonically daring and at times wilfully abrasive. Beneath the irony, one has a glimpse of the distilled, austere style of the last works, so remote from the romanticism of the Elegie. "The Serenade", Casals wrote to Faure, "ist delightful and every time I play it, it seems new to me in its beauty. " In fact however, Casals does not seem to have played it very often, giving preference to the questionable transcription of the piano song Apres un Reve which he had himself published in 1910. For this reason the Serenade has remained little known, despite perhaps because of, its originality. Translated by Eva Breck and Stuart Thync. Paris, Autumn 1977 Jean-Michel Nectoux. Romance A-Dur op. 69 -fur Violoncello und Klavier-. Piece pour Violoncelle. Papillon. A-Dur op. 77 -fur Violoncello und Klavier-. Sicilienne g-Moll op. 78 -fur Violoncello und Klavier-. Serenade h-Moll op. 98 -fur Violoncello und Klavier-.

Traducció

Peces per Violoncel. 1845-1924. Per Violoncel, Piano. Partitures. Publicat per Edition Peters. PE.P09570. Observacions finals. Gabriel Faure. 1845-1924. és un dels compositors francesos més importants de la segona meitat del segle 19 i començaments del segle 20. El seu treball principal consisteix a piano, composicions de música vocal i de cambra. Gabriel Faure va ser entrenat a París, a l'Escola Niedermeyer Louis de Música de l'Església, sent els seus mestres Niedermeyer i Camille Saint-Saens, es va convertir en mestre de cor. 1877. i, posteriorment, organista de la Madeleine. 1896-1905. Es va fer càrrec, el 1896, d'una classe de composició al Conservatori de París i va ser el seu director 1905-1920. Entre els seus alumnes eren Maurice Ravel, Charles Koechlin, Florent Schmitt, Roger Ducasse i Nadia Boulanger. La fundació de la Société Nationale de Musique de Saint Saens i Bussine en 1871 va encoratjar Faure per escriure la música de cambra. Juntament amb Saint-Saens, Edouard Lalo i Cesar Franck, va participar en el renaixement de la música de cambra francesa. Faure sempre va mostrar una predilecció pel Violoncel. A part de les dues Sonates fines, op. 109 i 117 que va compondre cap al final de la seva vida, la posició especial que assigna a aquest instrument en les seves composicions de música de cambra CORREU veure, per exemple, en tu-12 adagi del primer quartet per a piano, op. 15, en el començament i en el errant del Trio amb piano, op. 120, i en el final del quartet de corda, op. 121. la funció significativa del cello però, també cal destacar en el marc de les seves composicions orquestrals. Aquesta característica específica podria explicar-se per la seva formació com a organista i intèrpret de música de l'església. el violoncel també funciona com un pedal d'òrgan. , Però se sap que el compositor malament una preferència particular per als baixos en la seva harmonia. "Anem, contrabaixos. "Va ser una de les seves expressions freqüents. Per això no és estrany que Faure ha d'haver compost diverses obres curtes en el transcurs de la seva vida, que potser ell considera com a precursors de les dues sonates tardanes de la seva maduresa. La primera d'aquestes composicions curtes és el famós Eleie, op. 24. Aquesta va ser probablement l'obra estrenada el 21 de juny de 1880 a la sala Saint-Saëns 'dels quals Faure va escriure al seu editor, Julien Hamelle. "La meva peça cello va tenir una excel · lent acollida", i ha afegit. "M'anima molt per convertir-lo en una sonata completa". Aquest projecte sonata explica la riquesa dels continguts i l'ABA-forma de l'obra. però la sonata cello no es va completar. L'obra va ser impresa per primera vegada el 1883 amb una dedicatòria a Jules Loeb, professor de violoncel al Conservatori de París, que va donar la primera actuació en públic el 15 de desembre 1883 a la Société Nationale de Musique. El 1895 Faure va fer una versió amb acompanyament d'orquestra. Tan aviat com fou escrita el Elegie tenir tant èxit que Hamelle va ordenar immediatament una nova obra, que pretén ser un penjoll virtuós al Elegie. Faure es va dedicar a compondre la peça amb poc entusiasme. el nou treball va ser esmentat en un contracte de data 25 de setembre 1884, però la seva publicació es va endarrerir per molt temps ja que el compositor tenia una disputa amb l'editor en relació amb el títol. Se sap que Faure prefereix títols abstractes sense connotacions extramusicals. Això, però, no era d'interès per a l'editor, que coneixia la preferència del públic per títols visuals. Faure va insistir en la peça de títol clar per Violoncel, mentre que Hamelle per la seva banda va proposar Libellules. libèl · lules. , Un títol que també s'esmenta en el contracte. Catorze anys van passar abans que el compositor de mala gana va consentir al Papillon títol. butterfly. , Que ell diskliked intensament. Ell, almenys, va tenir èxit en la retenció de peces per a violoncel, op. 77 com a subtítol. Aquesta composició eloqüent i la llum també es va reunir amb àmplia resposta entre els violoncel · listes, encara que el seu interès per la música és una mica limitat. Abans de 1898, l'any de la seva publicació tardana, és tot just correspondend en estil amb obres de Fauré d'aquest període, que es caracteritza per obres com el setè Nocturne, op. 74 i la música incidental de Pelléas et Mélisande, op. 80. La gran frase apassionada del segon tema és en realitat molt més a prop de la quarta Nocturne, op. 36. 1884. , Integrat en el mateix període. El 1893 Faure va ser l'encarregat d'escriure la música incidental per de Molière Le burgès gentilhome, i per això va compondre la Sicilienne per a petita orquestra, la Serenata publicat pòstumament per veu i, sembla, un Menuet per a petita orquestra que roman inèdita. El projecte, pel que sembla, no es va adonar, però Faure estava clarament satisfet amb el Sicilienne, ja que ell el va utilitzar de nou en 1898 per la seva música incidental per a Maurice Maeterlinck Pelléas et Mélisande, amb motiu de l'estrena a Londres, on es va presentar el segon acte. escena al costat del pou. En el mateix any, es va publicar separadament en una versió per a violoncel i piano de Metzler. Està dedicat a la cel · lista britànic William Henry Squire, qui la va gravar en 1925. Quant a la versió orquestral d'aquesta peça molt coneguda, s'omet quan Faure va compilar una suite simfònica de la música Pelléas, que va aparèixer el 1901. però a petició expressa del compositor que va ser imprès el 1909 i inclòs en la Suite, op. 80. El romanç a A, op. 69 no s'ha de confondre amb la transcripció per a violoncel. També a A. dels tercers sans Paroles Romanç, op. 17. Un pis a la versió original de piano. Aquesta Romanç, op. 69 és un dels millors de les composicions de Faure per a violoncel. Probablement va ser escrit en 1894, un any en què moltes de les obres mestres de Fauré van ser creats. el cicle de les cançons de La Bonne Chanson, op. 61, el Nocturn 6tb, op. 63, el 5tb Barcarolle, op. 70 i les cançons Soir i Carcerari, op. 83 van ser totes compostes durant aquest any. El romanç a A comença i acaba en un clarobscur de Brahms que de sobte esclata und després es desenvolupa en una frase llarga i flexible acompanyat per l'augment arpegis de piano. La seva lirisme exhaustable té alguna cosa de la passió Elan de la Bonne Chanson, Faure realitzat per primera vegada a Ginebra el 14 de novembre de 1894, amb Adolf Rehberg. L'obra està dedicada a la violoncel · lista Jules Griset, que solia organitzar la música de cambra i concerts orals a casa. Chabrier va escriure la seva Oda a la música per a ell. El autògraf, cal assenyalar, en inscrita Errant i op. 63. Va ser transcrit per Faure en una versió per a violoncel i orgue que mai va ser publicat. L'última de les peces curtes per a violoncel és la Serenata op. 98, compost pel jove Pablo Casals, qui havia familiaritzat amb, Faure ja el 1901, l'any del seu debut a París, quan va jugar el P-Mgie amb el compositor dirigint. La Serenata va ser publicat el 1908 per Heugel. aquesta composició revela la cura inusual amb què Faure composta fins i tot el més petit de les seves obres. excepcionalment per Faure, és plena d'humor i fantasia, amb adorns que recorden a la música per a clau del segle 18. No obstant això, aquesta Serenata és de cap manera un simple pastitx. és harmònicament audaç i de vegades intencionadament abrasiu. A sota de la ironia, es té una visió de la destil · lada, l'estil auster de les últimes obres, tan allunyats del romanticisme del Elegie. "La Serenata", Casals va escriure a Faure, "ist encantador i cada vegada que joc, sembla nou per a mi en la seva bellesa. "En realitat, però, Casals no sembla haver jugat molt sovint, donant preferència a la transcripció qüestionable de la cançó de piano Apres 1 Reve que ell mateix havia publicat el 1910. Per aquesta raó, la Serenata s'ha mantingut poc coneguda, tot i potser a causa de, la seva originalitat. Traduït per Eva Breck i Stuart Thync. París, tardor 1977 Jean-Michel Nectoux. Romanç A-Dur op. Violoncel und Klavier 69-fur-. Peça per Cello. Papallona. A-Dur op. Violoncel und Klavier 77-fur-. Sicilienne g-Moll op. Violoncel und Klavier 78-fur-. Serenade h-Moll op. Violoncel und Klavier 98-fur-.